Patronat de Turisme de la Diputació de TarragonaDiputació de Tarragona
Terres de l'Ebre 
© SEOBirdLife
© SEOBirdLife
© SEOBirdLife
© SEOBirdLife
© SEOBirdLife
© SEOBirdLife

RietVell

El delta de la vida que fuig de la mort

Ens van ensenyar a témer la natura. A ficar-li barreres, a sotmetre-la per a imposar-nos. Encaixonarem rius entre parets de formigó, soterrarem els rierols i els cobrirem amb asfalt, talussos, terraplens i dics que afermar cada hivern. Tenim por de que el riu salti i negui les nostres cases. Tenim por a que el temporal ens recordi que som una fitxa més a l’ecosistema i com a tal sofrim les inclemències del temps, les galernes, els forts vents de la vall, les crescudes del desgel.

L’Ebre es dessagna a les ciutats i colpeja amb fúria les barreres que vam voler imposar-li, 5 metres de ràbia i de desgel al seu pas per Saragossa. El caos desenfrenat per un riu que es revela i salta les defenses negant camps i granges, destrossant llars, causant gran neguit sobre la població.

Però l’Ebre, brau, pren un altra faceta a l’arribar a final del seu recorregut. Calmat i ample, es desfà en floridures a l’arribada dels seus últims quilòmetres i transforma la seva fúria en pau, en calma, en vida i en espectacle. Infinits camps d’arròs baten les seves espigues al passar i les aus alcen el vol, majestuoses i lliures. La desembocadura de l’Ebre és l’últim regal d’una vida sencera i deixa junt al mar retalls de totes les seves històries, records del seu naixement a Cantàbria i del seu desenvolupament per Castella i Lleó, La Rioja, Euskadi, Navarra i Aragó que descansen, a la fi, al sud de Catalunya convertint el final en poema i el poema en cançó d’ales desplegades i aigua que corre sense descans. Vida que brolla davant teu des de les finestres de l’observatori Swarovski, xatracs alimentant a les seves cries, els caminars lents dels flamencs immadurs, encara blancs, les carreres de les polles blaves pels arrossars de Riet Vell i algun que altre martinet menut que s’amaga entre les canyes i tan sols apareix davant els ulls dels més observadors. Tot és vida aquí, cada gota d’aigua dels canals, aporta el seu gra de sorra a l’esforç de la collita, a la dedicació continua de les parelles d’aus, sempre en moviment per a alimentar als seus polls. Tot està en continu moviment a aquesta reserva de SEO/BirdLife. I tot està canviant. Encara que no siguem capaços de veure el canvi a simple vista, existeix un retrocés, sense pausa i sense pressa, que s’ escapa de les nostres percepcions i que s’està ja cobrant les seves primeres víctimes.

Aixecats davant el mar

Fem un viatge enrere en el temps fins a 1864. El cap de Tortosa s’encenia, un lloc temut per la seua perillositat i per la poca profunditat de l’aigua degut a la presència d’una gran barra de sorra, sortia de l’obscuritat. Com? Amb un gran far de construcció estrangera. El més alt del moment amb els seus 51 metres i que va ser-hi present (amb una maqueta) a l’Exposició Internacional de Paris de 1867.

Era un portent, gegantesc, i tota una referència per als pobladors de l’Illa de Buda i els voltants que solien passar els seus dies de festa celebrant dinars campestres i jocs al peu del far. La seva aparença recordava a l’esquelet d’un far convencional i aquells que van arribar a coneixe’l el recorden com “la nostra torre Eiffel”.

Les espectaculars mesures del far responien a una necessitat. El Delta creixia a passos agegantats cada any i temien que el far quedés massa lluny de la mar. Una llum massa baixa i allunyada de la costa no seria funcional i no acompliria amb la seva missió d’advertir als navegants de la presència de barres de sorra.

No obstant, la història canviaria. El desenvolupament industrial d’inicis del S. XX, l’augment de població de les ciutats i el canvi de les necessitats hídriques propiciaren la construcció dels primers embassaments sobre el llit dels afluents de l’Ebre. Al voltant de la dècada dels 50, la conca de l’Ebre ja contava amb quasi un centenar d‘embassaments.

La construcció d‘embassaments va frenar l’arribada de sediments al delta de l’Ebre i, consegüentment, començà a retrocedir 34 metres per any. El descomunal far de l’Illa de Buda es va enfonsar, amb les seves 187 tones, contra el fons marí. Era la nit de Nadal de 1961 i aquella fou la seva última tempesta.

El seu substitut també s’enfonsà tan sols quatre anys més tard.
Avui les restes del gran far estan a 10 metres de profunditat i a 4 Km. de la costa, a mar obert.

Delta de l’Ebre: ferit, però en peu

El vell far i el seu naufragi parlen d’una realitat que sotja al Delta. La construcció de grans embassaments suposa la disminució de sediments. Al no aportar nous materials, l’acció erosiva del mar neteja la sorra de la costa i la fa retrocedir de manera constant.

Els habitants dels pobles del delta estan en peu de guerra i exigeixen que es garanteixi el cabdal ecològic de l’Ebre a la seva desembocadura (el 10% del cabdal medi històric). La disminució del cabdal suposaria un augment de l’acció erosiva al no reposar-se els materials arrossegats pel mar.

El Delta de l’Ebre suposa un punt de gran importància en qüestions de biodiversitat.
Alberga 316 espècies d’aus comuns i unes 360 d’aus registrades de les 600 existents a Europa”, segons afirmava Cristian Jensen al 2010. La presència d’aus està vinculada a la interacció humana amb el medi, que es realitza cada cop de manera més responsable, i que facilita la coexistència de factors antròpics i naturals de tal manera que les tasques de conservació i les d’agricultura i pesca, així com activitats vinculades al turisme, se desenvolupen de manera equilibrada a l’entorn.

Quan parlem de conservació del Delta de l’Ebre hem d’assolir un equilibri que se centra en conservar els espais destinats a la reproducció i cria d’aus, conservar zones humides i les seves zones confrontants, evitar la sobreexplotació dels recursos destinats a l’agricultura, afavorir el desenvolupament d’energies netes i evitar el abandonament de les terres amb l’objectiu de controlar l’erosió sobre el sòl. L’equilibri és difícil d’assolir i fràgil, pot trencar-se i qualsevol canvi comporta unes conseqüències. No obstant, quan parlem de conservar un espai tan important com el Delta tot esforç és poc. Permetre que tot això desaparegui suposa una gran pèrdua a nivell planetari i seria simplement impossible reconstruir i reparar el dany que se li ha fet. Encara arribem a temps d’unir esforços per a frenar el retrocés del Delta i per tant ajudar a la seva consolidació com a espai natural, ple de vida. Tot un formiguer de vida, a l’abast de la mà, que s’obri davant els teus ulls, molt a prop, fins on es perd la vista…. O fins on arriben els teus binocles.

Teresa Monteagudo Tejedor, voluntari de Riet Vell