Patronat de Turisme de la Diputació de TarragonaDiputació de Tarragona
Terres de l'Ebre 
© Mariano Cebolla Arxiu PNDE
© Mariano Cebolla Arxiu PNDE
© Mariano Cebolla
© Mariano Cebolla Arxiu PNDE

Deltade l’Ebre

Atles de peixos del delta

Tot i que poc coneguda, la fauna de peixos del Delta és excepcional, tant per la quantitat com, sobretot, per la diversitat. L'atles de peixos del Delta és una eina de gestió per donar a conèixer el patrimoni íctic de l'estuari deltaic, incloent els ambients aquàtics continentals i les badies, fins ara gairebé desconegudes.

La singularitat ecològica del delta de l’Ebre ve marcada per la gran diversitat d’ambients i espècies que hi viuen en un espai físic relativament reduït. Els ecosistemes estuarians són altament influenciats pels fluxos d’aigua marina i d’aigua dolça, que produeixen grans variacions de les característiques fisicoquímiques de les seves aigües.

Les comunitats de peixos dels estuaris són molt diverses i estan formades per espècies marines, limnètiques i migradores. A més, el nombre total d’espècies és dinàmic al llarg dels anys a causa tant de la desaparició com de la introducció de noves espècies, però aquest nombre també difereix segons la presència, o no, d’espècies ocasionals.

Més de quaranta espècies de peixos han estat citades fins ara a les aigües deltaiques (Queral, 2001). Algunes d’aquestes espècies es troben en greu perill d’extinció tant en l’àmbit català o ibèric com mundial. Aquest és el cas del fartet (Aphanius iberus), que té al Delta un dels seus principals nuclis de població, o el samaruc (Valencia hispanica). L’espinós (Gasterosteus aculeatus) i la bavosa de riu (Salaria fluviatilis) són espècies amb àmplies àrees de distribució, però molt amenaçades a la Península Ibèrica, que encara mantenen poblacions al Delta.

Tot i això, els ecosistemes aquàtics deltaics han patit intenses modificacions al llarg dels últims 150 anys. El cultiu d’arròs, que avui ocupa més del 60% de la superfície deltaica, ha portat a la desaparició de grans extensions d’aiguamolls. Aquest conreu implica, a més, una severa alteració dels fluxos estacionals d’aigua i de les seves propietats fisicoquímiques (conductivitat), i també unes importants aportacions de fertilitzants i d’altres productes fitosanitaris.

Des de la construcció dels grans embassaments, el riu Ebre gairebé ha deixat d’interaccionar amb la seva plana deltaica. Els humans han intentat insistentment fer desaparèixer alguns ecosistemes tan peculiars com els ullals, i els que han arribat als nostres dies, aquells amb un major cabal de surgència, estan fortament degradats. D’altra banda, tots aquests ambients aquàtics modificats i alterats han estat ocupats per espècies introduïdes de peixos.

Algunes, com ara la carpa (Cyprinus carpio), són al Delta des de fa dècades o fins i tot segles, però la introducció i l’establiment de noves espècies és un procés encara viu. Només a l‘última dècada s’han establert com a mínim quatre noves espècies foranes (Pseudorasbora parva, Misgurnus anguillicaudatus, Fundulus heteroclitus i Xiphophorus maculatus), i tot un seguit d’espècies exòtiques han estat citades, sense que se n’hagi pogut constatar l‘aclimatació.

Una de les condicions prèvies per al desenvolupament de programes de gestió i conservació de la fauna és el coneixement de les espècies que habiten una determinada àrea geogràfica. D’aquesta manera, l’inventari i quantificació de les comunitats íctiques i dels seus hàbitats es converteix en un prerequisit gairebé indispensable per a la preservació de la ictiofauna.

Els atles de distribució constitueixen una de les metodologies més àmpliament utilitzada per conèixer la distribució de les espècies. Dins de l’àmbit de l’elaboració dels atles, la ictiologia ha tingut un tractament força desavantatjós en comparació amb altres grups taxonòmics, i, tot i l’increment d’estudis realitzats a l’entorn del delta de l’Ebre durant els darrers anys, la informació existent sobre la fauna íctica encara resulta escassa en comparació amb la importància ecològica i faunística d’aquest grup. Tot i això, hi ha determinats estudis (Demestre et al., 1977 i Sostoa, 1983) que ens permeten tenir una visió general de la fauna ictiològica. No obstant, cap d’aquests estudis no inclou els ambients de badia.
Davant d’aquesta situació i davant la manca d’informació actualitzada envers la comunitat de peixos del Delta en el seu conjunt, es va decidir desenvolupar un atles de peixos del delta de l’Ebre que tingués present no només els ambients continentals, sinó també els ambients de badia, inclosos dins de l’àmbit deltaic però força oblidats per la comunitat científica. L’objectiu principal era la configuració d’un llistat actualitzat de les espècies íctiques i obtenir una aproximació de l’estructura del poblament íctic.

Entre els objectius principals de l’Atles, destaquem:

L’Atles de peixos és una realitat i el podeu consultar a: http://parcsnaturals.gencat.cat/web/.content/home/delta_de_lebre/novetats/2015/ATLES_PEIXOS_WEB.pdf